Del nostre col·laborador, amic i activista defensor de drets humans a la RDC, Moïse Kambere Kayitambya, aquest article, escrit un mes abans de l’ocupació del territori de Lubero per l’M23, intenta explicar el perquè de del conflicte i la vulneració sistemàtica dels drets de les persones a l’est de la RDC
És impossible entendre el nou conflicte entre Ruanda i la República Democràtica del Congo sense mirar enrere l’evolució política de les dues últimes dècades a la zona. Utilitzarem sobretot el canvi en el lideratge de la República Democràtica del Congo després de la inesperada transferència pacífica de poder entre el president Joseph Kabila i Félix Tshisekedi i la seva implicació en la situació a Kivu.
Un context polític arbitrat des de fora
El 2022, l’M23, que alguns pensaven que havia estat enterrat definitivament després del seu desmantellament el 2013 per l’il·lustre coronel de les FARDC Mamadou Ndala, ressuscita en un moment en què el primer govern resultant d’una transferència pacífica de poder comença, com es pot, a distanciar-se de l’antic règim de Joseph Kabila, doblement acusat d’haver servit durant molt de temps els interessos ruandesos pels Acords del 23 de març de 2009 (d’aquí el nom de Moviment M23 – 23 de març) i d’haver manipulat els resultats eleccions a favor del candidat de l’oposició, el senyor Félix Tshisekedi de la UDPS (Unió de Demòcrates per la Pau Social), a través d’acords mafiosos per a la protecció d’interessos ocults. Aquesta fantasia d’un “acord ocult” és un leitmotiv en boca d’una població cansada dels turments de les guerres contínuament iniciades per la mateixa comunitat de parla ruandesa, les motivacions de la qual són disputades per tota la classe política i el ciutadà corrent.
En efecte, després de dues anomenades guerres d’alliberament de 1996-17/05/1997 i 1998-2004, totes dirigides per un lideratge tutsi recolzat pels imperialistes occidentals sota la cobertura dels règims dictatorials de Rwanda i Uganda mitjançant la manipulació de la perillosa fibra de la “minoria ètnica” i de la qual el règim de Joseph Kabila és l’emanació, ningú s’havia imaginat un canvi de classe política tan pacífic. Per a un observador extern, el ressorgiment de l’M23 és la prova que certament hi ha hagut acords que, o bé no han agradat a tothom, o bé la seva implementació ha estat deficient. Com que l’M23 està adscrit a l’antic règim de Joseph Kabila, hi ha motius per sospitar que el període del 2018 al 2022 haurà estat un temps d’observació i d’espera de promeses inassolibles.
Però, llavors, què fa Ruanda en un afer purament intern? I per què les democràcies occidentals es neguen a protegir una democràcia naixent dels règims dictatorials de Kagame i Museveni que haurien de ser combatuts per tots? La pressa dels jaciments miners ha donat resposta a aquesta pregunta fins al punt que la ideia de la protecció de la minoria tutsi ha deixat de ser acceptada pels observadors.
Com a resultat, s’acusa Occident de donar suport a Ruanda i el seu discurs sobre els drets humans, la democràcia i la sobirania és esbiaixat: no més confiança en un Occident, que també es considera decadent per les seves contradiccions en els diversos conflictes que actualment sacsegen el món. En aquest context de desautorització de la MONUSCO i de tota la comunitat internacional, de qui esperaran els congolesos la solució?
Tornarem a aquesta qüestió abordant el tema de la negociació amb les milícies locals en el marc dels anomenats Acords de Nairobi i el rebuig a qualsevol negociació amb el M23, que es considera un moviment terrorista.
Una justificació de la “minoria en perill” que ja no convenç
El postulat d’un “acord ocult” apareix regularment en les demandes del M23, que continua fent saber que la seva delegació va ser mantinguda i rebuda a Kinshasa en els primers anys del règim de Tshisekedi. Als ulls d’altres actors polítics de les províncies orientals del país (Kivu i l’antiga província Oriental), la renúncia a l’argument ètnic és un pas cap a la pau: això no impedeix que algunes poblacions tutsis i hutus intentin, sense èxit, brandar una discriminació inexistent en una marxa pacífica organitzada a Kitsanga, al territori Masisi a Kivu Nord.
En realitat, aquest argument, malauradament brandat a tot el continent africà per justificar la balcanització d’estats amb vocació de poder com Sudan, Etiòpia, Somàlia, Mali, la República Democràtica del Congo, – qui sap el proper objectiu? – ja no mou cap savi analista africà. Es podria pensar que els “ruandesos congolesos” ho han entès. Hem de tenir en compte el treball parlamentari de l’últim quinquenni, que va tenir el coratge d’afrontar i buidar aquest tema acusant els tutsis de voler crear un territori fals a Minembwe, a Kivu del Sud. Brandar l’argument d’una “minoria ètnica” i prendre per la força la terra dels altres és una contradicció: la minoria seria la majoria reduïda al silenci; i aquest és el cas dels grups ètnics majoritaris a l’est del Congo des de les guerres d’ocupació de 1996 fins a l’actualitat.
Malauradament per a la RD Congo, aquest argument ha estat esgrimit durant molt de temps per les poblacions de parla ruandesa amb el suport mafiós d’Occident en les primeres guerres de 1996 amb l’AFDL (Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo) i 1998 amb la RCD (Reagrupament Congolès per la Democràcia). Aquest argument va ser assumit amb èxit pels mateixos ruandesos que es van negar a unir-se al procés de democratització el 2006 i el 2012. Hem vist més amunt com el primer acord amb aquest moviment refractari els donarà l’actual nom de “Moviment 23 de març” en un context de genocidi post-ruandès que fins ara només podia avalar qualsevol demanda, especialment quan es presenta com a dirigida a la protecció de les víctimes d’ahir potencialment encara en perill davant la inseguretat generalitzada.
I, per protegir-se de les ambicions d’una comunitat sospitosa de voler balcanitzar el país, les altres ètnies han cedit a la temptació de crear milícies locals les violacions massives dels drets humans i la pressa cap a l’explotació il·lícita de minerals són les conseqüències previsibles. Aquesta observació dóna una doble imatge de les milícies a l’est de la República Democràtica del Congo: les milícies de balcanització i les de protecció de la integritat territorial.
Imatge de l’M23 i altres milícies: visió oposada a l’exterior?
En l’àmbit nacional, el procés democràtic, que fa l’efecte de consolidar-se amb cada cicle electoral malgrat els durs dolors del part, encara no ha canviat els actors polítics: inevitablement continuen sent els antics peons de la màfia guerrera contrària i als quals els costa confiar els uns en els altres; això explica, en part, el ressorgiment dels grups armats. Vam entendre com el M23 basaria el seu retorn en acords desconeguts amb el règim de Tshisekedi, que malauradament el considera un “moviment terrorista”.
Cal dir que el M23 ha perdut la seva credibilitat en convertir-se en portaveu del règim ruandès que l’arma i li dóna una nova vida mentre va ser desmantellat el 2013. En adoptar cegament l’argument del suport de la RDC a les FDLR (Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda), oblidant el llarg treball d’agrupació de forces entre la República Democràtica del Congo i Ruanda contra aquests genocides, el petit nombre dels quals encara existeixen no seria més que una creació de Kigali per justificar el seu retorn a la República Democràtica del Congo, l’M23 es va disparar als peus. Per al govern congolès i tota la gent de Kivu, el M23 no existeix, només hi ha tropes ruandeses.
Per contra, totes les altres milícies tribals han estat convidades a Nairobi en un esforç regional per promoure la pau. Havent acceptat un procés de desarmament que seria supervisat per una força multinacional (les forces de l’EAC (Comunitat de l’Àfrica Oriental), ara expulsades del país perquè són acusades pel poble de Kivu de complicitat amb Kigali i el M23), aquests últims estan en procés d’integració a l’exèrcit que no diu el seu nom.
Després de Nairobi, els parlamentaris de Kivu han lluitat per donar a aquests grups armats locals un nou estatus: una nova llei els anomena “WAZALENDO”, una paraula suahili que significa “patriotes”. Són acceptats juntament amb l’exèrcit nacional sota el nom de Voluntaris per a la Defensa de la Pàtria (VDP) en virtut de l’article 64 de la Constitució, que dóna a tots els ciutadans congolesos el dret de defensar el territori nacional quan ell o ella està en perill.
Aquestes imatges les unes de les altres són a l’arrel d’una contradicció entre els polítics congolesos i la comunitat internacional: mentre la UE i els Estats Units continuen retraient al Congo el suport al FDLR i altres milícies tribals i, en conseqüència, no volen imposar sancions al règim de Kigali considerat agressor i genocida al Congo; per als congolesos, les coses estan clares, perquè per a ells només hi ha un enemic, Ruanda. Aquest últim seria la mà dels imperialistes occidentals amb l’objectiu de balcanitzar el país pel control de minerals estratègics (coltan, cassiterita, or, diamants, cobalt, …). Això explica el suport diplomàtic a Ruanda de la Unió Europea, els Estats Units i Gran Bretanya.
Aquesta situació dificulta que qualsevol analista vulgui pensar en les condicions per a la pau a l’est de la República Democràtica del Congo: però el que està passant en aquest país s’assembla en molts aspectes a la situació del Sahel africà. Aquí també, fins i tot la sortida de les tropes de l’ONU s’ha convertit en part de la solució! Sí, els africans estan prenent el seu destí a les seves pròpies mans, un senyal que cal refundar les relacions internacionals; es rebutja la religió dels drets humans i la democràcia que tantes vegades defensa Occident. La manipulació maliciosa d’aquest dogma ha revelat finalment que la veritat es troba en un altre lloc.
La solució serà militar?
Mentre Rwanda i la Comunitat Internacional (Occident o Estats Units i Unió Europea) pressionen pel diàleg, les poblacions locals juren per la guerra salvar la seva sobirania territorial i desfer-se de qualsevol dictat de Rwanda i els imperialistes.
El govern congolès ha reclutat i entrenat més de 40.000 joves per fer la guerra a l’M23 i les antigues milícies s’estan transformant en el Cos de Voluntaris per a l’Alliberament del Congo (a dalt, el Wazalendo). Aquests últims estan en primera línia amb l’exèrcit nacional. Com a resultat, fins i tot el respecte dels alto el foc imposats a les FARDC (Forces Armades de la República Democràtica del Congo) per l’ICGLR al govern de Kinshasa és criticat per la gent.
Al mateix temps, Ruanda reforça les seves tropes que creuen la frontera cada dia i per donar a la seva agressió la imatge d’una rebel·lió interna, Kagame ha reclutat polítics congolesos oposats al règim de Félix Tshisekedi. El líder d’aquest nou component de l’M23, Corneille Nanga, és l’expresident de la Comissió Electoral Nacional Independent de la RD Congo. Aquest últim castiga el rebuig dels homes de l’antic règim de Joseph Kabila, suggerint complicitat per part dels opositors actuals, inclòs l’exgovernador de Katanga i candidat presidencial Moise Katumbi, que també està acusat de col·laborar a l’estranger enmig de la passada campanya electoral.
Fins ara, el moviment Fleuve Congo no ha aconseguit canviar el punt de vista de la població sobre la identitat de l’M23, que segueix sent una coartada perquè Kagame conquereixi el territori nacional.
Estat de joc dels fronts a Kivu Nord
Durant els últims dos anys, l’M23 ha ocupat més de la meitat del territori de Rutshuru i Masisi. En els últims sis mesos, hem assistit a la revitalització de dos fronts:
– El front nord: eix Kitshanga – Mweso – Kibirizi reforçat per l’eix Mabenga – Rwindi. Mentre que l’eix Kitshanga pretenia sense èxit conquerir les mines de Somikivu, el subeix Mabenga-Rwindi va intentar pujar a Kanyabayonga amb vista a ocupar el territori de Lubero. Durant dos mesos, aquest front nord ha estat congelat i s’ha trobat amb una forta resistència de la coalició FARDC/Milícies Locals.
– El Front Sud-oest: Aquí també, l’M23 ha fet tres línies frontals: el subeix Sake – Mushake-Rubaya juntament amb el subeix Sake-Mushaki – Masisi i finalment el subeix Sake – Bweremana-Minova.
A través de l’eix Sake – Mushake-Rubaya, Ruanda ha aconseguit apoderar-se de les mines de coltan i cassiterita, per segona vegada des del començament d’aquesta guerra, i es diu que l’explotació va bé. Apple i els seus còmplices poden fregar-se les mans.
A través d’aquest últim eix, la M23 buscaria conquerir Kivu del Sud prenent l’aeroport de Kavumu/Bukavu. Si ho hagués aconseguit, hauria passat completament per alt les tropes governamentals, que només haurien de retirar-se de la ciutat de Goma.
Cal assenyalar que el M23 comet regularment diverses violacions de drets humans i crims de guerra sense moure indegudament la comunitat internacional. Des del matí del dimarts 14 de maig del 2024 s’ha informat de l’explosió d’una bomba llançada per l’M23 a la localitat de Minova, a la frontera entre Kivu Nord i Kivu Sud. Segons els informes, dues dones desplaçades per la guerra van resultar ferides. Un cas similar es va produir fa més o menys dues setmanes enmig d’un campament de desplaçats a la ciutat de Goma, deixant 19 morts i diversos ferits (fonts creuades parlen de 32).
El nombre estimat de desplaçats per la guerra és de més de 750.000 al voltant de la ciutat de Goma i que viuen en una situació catastròfica malgrat el suport d’algunes ONG internacionals. Sempre que s’acaba l’estoc d’aliments, aquestes persones desplaçades, especialment dones i nens, es veuen obligats a mendicar a la ciutat de Goma, anant casa per casa.
Quina pau hi ha a l’horitzó?
Encara que sense litoral i aïllada de totes les zones rurals que els alimenten, la població de Goma jura una victòria militar. Perquè l’M23 no és altra cosa que RWanda. El govern de Kinshasa continua guanyant-se la confiança d’una gran part de la població de les províncies orientals del país per la senzilla raó de la negativa de qualsevol negociació amb el M23, descrita com una “closca buida” pel president en tots els seus discursos.
La victòria més gran de la qual poden presumir les autoritats congoleses és d’haver aconseguit contenir la ira dels ciutadans: a la ciutat de Goma, com a Bukavu i Uvira, les poblacions continuen convivint pacíficament amb els parlants de ruandès. Les autoritats locals conviden regularment la població a no caure en aquest parany de la xenofòbia. La segona victòria esperada serà l’aniquilació de l’M23 per part de la coalició FARDC/Patriots. Finalment, seguirà una política d’integració ràpida d’aquestes milícies locals, que permetrà acabar amb els focus d’inseguretat als pobles.
Malgrat l’impacte de la guerra en l’alt cost de la vida a la ciutat de Goma, la població mostra una gran resiliència. Sí, la vida s’ha tornat difícil de suportar per als aturats. Però aquest és el preu a pagar! L’important és assenyalar per primera vegada una comunió perfecta entre l’autoritat i el poble malgrat les múltiples traïcions entre els militars, en particular la defecció d’elements tutsis i hutus cap al M23.
Amb tot, l’M23 està en el seu últim intent. Pel que fa a la retòrica manipuladora de Ruanda, sonarà més buida i buida mentre duri la guerra i els minerals són clarament l’objectiu principal. La independència ideològica de la República Democràtica del Congo i potser fins i tot de tota l’Àfrica negra està en joc ara. La pregunta política que sorgeix és si la República Democràtica del Congo es mantindrà alineada amb les posicions occidentals o si haurà d’inclinar-se cap als BRICS com volen les persones que sovint enarboren la bandera russa durant les manifestacions? El futur ho dirà.
Fet a Gomà, 14/04/2024
Moïse Kambere Kayitambya
Activista independent
Article original en francès
Le M23 ou la main noire du Rwanda